Cascades de Riells del Montseny

Dissabte 8 de desembre de 2012

Avui decidim fer una sortida tranquila i optem per una ruta que ens va agradar quan fullejavem un llibre d'excursions pel Montseny.

Fem camí cap a Riells del Montseny. Agafem la carretera d'Hostalric a Sant Celoni (C-35) i ens desviem en direcció Breda. Un cop creuat el poble de Breda trobem un desviament a l'esquerra que ens assenyala Riells del Montseny.

Aparquem davant de l'abadia de Sant Martí i comencem a caminar per una pista que trobem al davant de l'abadia.

 

Sant Martí

Al principi seguim per la vista on veiem senyals del GR-5.2 de Mataró al Canigó. Creuem la riera per primera vegada sense deixar la pista i continuem pujant suaument. A la nostra esquerra veiem un petit pont fet amb dos taulons que ens indica el començament de la ruta de les cascades.

Riera de Riells

Pont de fusta

El camí no està senyalat però s'identifica fàcilment. Un cop passat el petit pont de fusta creuem una zona sense gaires arbres i ens endinsem per un camí més estret per on anem trobant a banda i banda imponents castanyers.

 

Castanyer

Seguim el camí, que comença a pujar suaument tot seguint la riera. Al cap de poc, a l'esquerra, trobem la font de les Fogueres. 

Uns metres més enllà el camí es fa més estret i va enganxat a la riera. Anem a trobar el Clot de l'Infern.

Clot de l'Infern

Font de les Fogueres

               

L'ambient és fred i el paisatge és preciós. Aquest tram del camí passa arran de l'aigua i en ocasions s'ha de travessar la riera. Un cop al Clot de l'Infern remuntem la riera per la dreta.

Un cop a dalt trobem un gorg amb un bonic s'alt d'aigua i un gorg que conviden a banyar-s'hi si no fos pel fred que fa.

El voregem per la dreta i seguim el camí, ben aviat trobem un altre gorg, aquest més petit que l'anterior. El camí ens porta a creuar la riera vàries vegades.

Gorg

     

Seguim pujant i arribem a un pla on hi trobem un faig de tres branques i al costat una gran roca que sembla que s'aguanti sense tocar a terra. La voltem i continuem riera amunt. Després de creuar la riera dues vegades més arribem a una antic camí forestal, el seguim uns metres i continuem pel petit corriol que se'ns dibuixa al davant nostre fins arribar al Gorg Negre, el salt més alt que em trobat fins ara.

 

Gorg Negre

Passem de llarg del Gorg Negre i arribem al punt on conflueixen dues rieres. Seguim la riera que baixa per la nostra esquerra fins arribar a un replà amb un gran faig una balma. Creuem la riera i seguim per un corriol que s'endinsa al bosc.

El faig i la balma

 

El camí comença a baixar, en aquest tram s'ha de vigilar de no relliscar per la quantitat de fulles de faig que hi ha al terra. Seguim baixant i aprofitem una zona plana i ampla per parar i fer un mos. Continuem la marxa i uns metres més avall deixem enrera la fajeda i entrem en una sureda. El camí es torna més pedregós i la baixada més forta. Trobem un trencant a l'esquerra que baixa encara més i ens condueix fins al nivell de la riera, on trobem el camí dels castanyers que ens porta fins al petit pont de fusta on ha començat la nostra ruta.

 

Tot i ser un recorregut curt és un dels més bonics i entretinguts, ja que al no estar senyalitzat fa que estiguis entretingut buscant el camí. És un recorregut sense gaire dificultat que es pot fer amb la canalla.

    

Els Carcaixells d'en Cama

Dissabte 1 de desembre de 2012

Tot i que fa un matí fred decidim acostar-nos al massís de l'Ardenya per fer la ruta dels Carcaixells.

Des de l'autovia agafem la carretera de Solius i girem a l'esquerra per una pista de terra que ens porta fins a la masia de Can Llaurador. On aparquem el cotxe, que no va ser gens fàcil ja que hi havia molts cotxes d'excursionistes i boletaires aparcats.

Massís de l' Ardenya

 

Comencem a caminar en un dia assolellat pel camí marcat, al principi del camí trobem el Menhir de Can Llaurador.

Etiquetes

Menhir de Can Llaurador

 

Seguim caminat i arribem a una cruïlla, ón trobem el senyal indicatiu que ens fa girar a la dreta per anar als Carcaixells. A pocs metres ens trobem un petit pont de fusta bastant atrotinat, recomano passar per la riera sempre que no hi hagi molta aigua. 

 

El corriol comença  a pujar muntanya amunt, ens trobem una mica d' aigua, cal dir que la pujada és pronunciada, però les ganes d' arribar a dalt i experimentar noves sensacions amb la novetat de grimpar en un lloc equipat amb cordes, cadenes i ponts, fan que no te n' adonis de que vas pujant tant. 

 

 

Després de pujar un primer tram ajudant-nos amb les cadenes arribem al Pas dels Arítjols, un pont penjant en un entorn espectacular. Aquest pont és molt segur i pràcticament no es mou quan hi passes, però igual que en tot aquest recorregut s' ha d' anar amb molt de compte. 

Pas dels Arítjols

 

Un cop creuem el pont, pràticament  s' acaba l' ascenció i poc a poc comencem a baixar. 

Fem l' últim tram amb cadenes i trobem una desviació per anar al Montclar o continuar baixant fins a l' inici del camí. En el nostre cas decidim no pujar al Montclar. 

La baixada et fa endinsar en un bosc de suredes, fosc i humit, deixant enrera les espectaculars vistes que ens oferia la pujada. 

La baixada és pronunciada i amb pedres, que la fan divertida i amena.

Tenir en compte que cal seguir les marques verdes i blanques durant tot el camí.

Un cop s' acaba aquest bosc, el camí es torna més planer i arribem al pont de fusta de l' inici del camí. 

Per mi ha estat una nova experiència molt divertida i diferent, en un entorn privilegiat. 

 

Camí de ronda de Sant Pol a Calella

Diumenge 25 de novembre de 2012

Avui hem fet una caminada improvitzada i prou bonica per la costa del Maresme. De Sant Pol de mar a Calella.

Hem aparcat el cotxe al costat de la riera de Sant Pol, on hi ha un ampli aparcament i al costat un parc on esbargir-se. Hem començat a caminar pel passeig de mar en direcció al port. És un tram curt però es poden veure vàries cases d'indianos i de pescadors. Abans d'arribar a l'estació seguim per uns carrerons de dins el poble, amb el seu encant de poble petit i tranquil. Tornem a sortir al passeig i seguim caminant tot deixant el port a la nostra dreta.

Voregem un edifici força gran, amb unes balconades d'enveja des d'on només es veu el mar i l'horitzó i des d'on només s'escolta el soroll de les onades i les gavines. Arribem a la sorra i passem per darrera d'un restaurant situat a la mateixa platja que es diu Banys Lluís. A partir d'aquí el camí segueix la via de tren.

Arribem a una platja sota d'una penya on hi ha un mirador. El camí es bifurca cap a unes escales que pugen fins al mirador o un corriol que va cap a la platja. Nosaltres escollim el corriol que s' endinssa per un canyissar amb molt d' encant. 

Corriol

Seguim caminant per la platja fins voltar la penya que fa de mirador, davant nostre s'obre una altra platja més gran. A l'esquerra trobem unes escales que pugen fins el mirador. Un cop a dalt passem per sota d'un llarg pont de fusta que creua la nacional i seguim per la vorera en direcció Calella. Des d'aquí contemplem la platja buida però en algún moment molt transitada ja que sembla que hi hagi mil petjades!  el mar calmat, i fins i tot algún submarinista valent pescant entre les roques, la sorra de la platja.

Passem pel peu del far i arribem a la platja de Calella.

Far de Calella

Platja de Calella

Arribats aquí tornem enrera fins al pont de fusta que hem trobat just després del mirador. A tornada decidim desviar-nos a la dreta per anar a visitar les torretes. Creuem el pont i seguim el camí fins a trobar un trencant a mà esquerra que s'enfila escales amunt i ens porta dalt d'una penya, com podem veure a la fotografia següent: 

Pont de fusta

Escales amunt

En arribar a dalt de la penya trobem dues torres mig derruïdes, les Torretes de Calella.

Les torretes són dues torres construides cap a la meitat del segle XIX, eren part de la xarxa de telegrafia òptica que comunicava tota la costa. Des del mirador natural on estan construides es pot veure tota la costa del Maresme, i en dies clars fins i tot la ciutat de Barcelona.

Les torretes de Calella

 

matagalls 06/12

Dijous 6 de desembre de 2012

Preparem la motxila i marxem cap a Coll Formic amb la colla.

Fa un dia clar però fred. En arribar a Coll Formic, però, el dia s'ha emboirat i el fred es nota encara més.

Comencem a caminar seguint el GR 5.2. Després de passar pel mig d'un petit bosc, enfilem muntanya amunt i deixem enrera la boira. El cel és ben blau, llueix el sol i bufa el vent. Veiem les primeres clapes de neu a la vora del camí.

Mentre pugem veiem força gent que fa el mateix camí que nosaltres, i fins i tot alguns que van de tornada cap a Coll Formic.

Anem guanyant alçada i el vent bufa més fort, en el tram final abans d'arribar al cim el camí és tot cobert de neu. S'ha d'anar en compte de no relliscar ja que la neu està força trepitjada i dura. 

Arribem al cim del Matagalls, el vent fort i la quantitat de gent que hi ha ens fa desistir de fer-nos la foto de rigor amb la creu de fons. Fem un petit mos i comencem a baixar en direcció Sant Marçal. El camí s'endinsa en la fajeda i la neu tapa tot el camí. Trobem gel durant força estona, cosa que fa que alentim la marxa.

La baixada es fa pronunciada i aviat arribem a Coll Pregon. Una clariana emblanquinada enmig del bosc on conflueixen els camins que venen de Bordirols i de Sant Bernat.

Coll Pregon

 

Travessem el coll i continuem caminant pel mig del bosc. El camí continua planer durant uns metres fins que comença a baixar cada vegada més. Aquest tram de baixada és especialment bonic, el camí ple de fulles, les vistes a les agudes nevades i al fons el coll de Sant Marçal. Ja no hi ha neu i podem gaudir més de l'entorn sense estar tan pendents de no relliscar.

Arribem a Sant Marçal al migdia, ara toca fer el camí de tornada fins a Coll Formic. 

La pujada es fa pesada perquè s'enfila força i s'acumula el cansament. Passem pel costat d'un gran faig que creix tot sol en un racó del camí.

 n

Abans d'arribar a Coll Pregon el camí es torna planer i aprofitem per recuperar-nos de la pujada. 
Decidim parar a Coll Pregon per menjar-nos l'entrepà i agafar forces per l'últim tram de pujada.  

   









   

En kayak per les Gorges del Tarn

Dilluns 20 d'agost de 2012

Aprofitant el viatge a les Gorges del Tarn, decidim veure-les de més aprop i optem per fer un descens pel riu Tarn en kayak.

Hi ha diferents empreses en els poblets de la zona que es dediquen a les excursions en kayak i que tenen una oferta variada. Nosaltres ens decidim per l'empresa CANOË 2000 amb seu al bonic poble de La Malène. Es poden fer recorreguts de diferents distàncies, des de 8 quilòmetres el més curt fins a 32 quilòmetres el més llarg (aquest es fa en 2 dies), i els preus varien entre 25€ el més curt fins a 72€ el més llarg.Decidim fer el recorregut de 20 quilòmetres que comença al poble de Sainte Énimie i acaba al Cirque des Baumes.

Al principi resulta una mica caòtic perquè surten tots els kayaks a la vegada, però només cal esperar una estona i ja es pot navegar tranquilament.

El recorregut està previst poder-lo fer en unes cinc hores, sense comptar les parades que fes cadascú. Val la pena prendre-ho amb calma i gaudir de l'entorn, deixar-se portar pel riu i parar-se tot sovint per fotografiar el paisatge esplèndit que ens envolta.

Abans d'arribar a la meitat del recorregut passem pel bonic poble de Sanit Chély-du-Tarn, on un espectacular salt d'aigua surt de dins el poble i va a parar al riu per on passavem. Un indret adient per parar i gaudir de les vistes o banyar-se sota el salt d' aigua!

Saint Chély-du-Tarn

Saint Chély-du-Tarn

    

Seguim riu avall. No baixa gaire aigua i en alguns trams ens toca sortir del kayak i arrossegar-lo, però el més divertit és quan ens trobem amb una zona de ràpids on només cal deixar-se portar per l'empenta del riu i dirigir el kayak per evitar anar a l'aigua!

Aprofitem una petita platja que s'ha format a la llera del riu per estirar les cames i menjar-nos un bon entrepà. Busquem un lloc amb ombra, en ple mes d'agost el sol pica fort, cal portar gorra, ulleres de sol, protecció solar i remullar-se tot sovint mentre es fa el descens.

Descansant

Recuperem les forces i seguim riu avall. Ens acostem a la part final i passem de llarg del poble de La Malène. Poc abans d'acabar passem per una zona que es coneix com Les Detroits, aquí és on la gorja es fa més estreta i el riu passa més aprop de les impressionants parets de pedra que guien el riu fins que arriba a la plana. 

Gorges del Tarn, al fons Les Detroits

Arribem a Les Baumes, el final del recorregut. En total unes set hores baixant pel riu, parant a fer fotos, dinant. Arribem cansats però contents, hem gaudit d'uns paisatges impressionants i en contacte amb la natura.

Ara només ens queda esperar que arribi la furgoneta que ens portarà a nosaltres i als kayaks fins a La Malène.

Final del descens

   

Cal dir ha estat una de les millors sortides en kayak que hem fet, gaudint i practicant un dels esports que més ens agrada en un entorn privilegiat de la natura. La calma, la tranquilitat,  l' espectacularitat, i singularitat de l' entorn, ha fet màgica aquesta sortida. Recomanable 100%.